Les Orenetes de Can Gat Vell

Com molts de vosaltres ja sabeu, la decisió de venir a viure en un ambient rural i així allunyar-nos de la ciutat va ser per un desig de gaudir de la natura, d’observar els ocells, conviure amb les formigues i tot tipus d’insectes. Cada animaló és un món i digne de ser “estudiat”.

Doncs començarem per l’oreneta, l’ocell que més m’ha fascinat durant el 2019 i que he tingut la sort de poder observar a diari.

Us explico una mica:

L’oreneta comuna va arribar cap al febrer a Can Gat Vell, primer de tot volava i volava, com si estigués buscar algun lloc concret, de fet eren dues orenetes. I voltes i voltes. Quan ja no notava cap moviment, descansaven en algun lloc on poguessin tenir una vista panoràmica o més aviat una vista de control.

Al cap d’uns dies, en un racó elevat, va sortir com una taca de color marró i poc a poc vèiem com feia un niu de fang arrodonit, situat al porxo de la Masia Gran, en un espai elevat, lluny de qualsevol perill. Cap a aquest indret portaven branquetes que recollien pel jardí. Fins que van acabar el niu amb molta i molta paciència. Ens preguntàvem com podien fer un niu d’aquest tipus, fang barrejat amb branques, perfectament simètric i que aguantès d’aquesta manera. Aquest descobriment no ens deixava de sorprendre i ens omplia d’admiració.

L’oreneta femella es quedava al niu i el mascle, es quedava vigilant molt a prop. I se’ls veia tots dos passejant en l’aire pel jardí, era la delícia de les nostres famílies amb nens, era una bona manera de fer descobrir i d’explicar la natura i les orenetes als més petits.

Dies després, malhauradament vam trobar un ou petitet caigut al terra … va ser l’únic. Encara sort !

Al cap d’un temps, des d’abaix no es veia res al niu però en canvi se sentia com xiulaven els petitets, havien nascut ! el xiulec s’anava fent cada vegada més fort, fins que treien el seu cap per reclamar menjar, llavors vèiem els seus becs amb bords blancs.

En aquest moment una emoció tant gran ens omplia que no paràvem de donar les gràcies a aquesta natura tant sàbia i bonica. Donar les gràcies per aquest regal tant tendre.

A partir de llavors cada dia observàvem com creixien els petitets, com la mare caçava insectes al vol i alimentava les seves criatures. Vam fer vídeos, fotos … qualsevol moment era únic.

Pena vam sentir quan un petitet va caure al terra i no va sobreviure, en quedaven llavors quatre a dins del niu. No obstant vèiem com creixien que d’aquí pocs no hi cabrien a dins de la seva “caseta”. La pregunta que ens fèiem era “hauran de volar ràpid, però ho sabran fer ?”.

Cada dia suposàvem que alguns ja volaven perquè en lloc de 4, comptàvem 2 o 3 orenetes en el niu.

Un matí, ja no vam veure els petits ni els “pares” … ohhhh llàstima, però on s’hauran ficat. Per què han marxat ? només som a l’agost, són petitets encara.

Pensàvem per un moment que havien caigut o que el nostre gat els hauria pogut menjar, eren encara una presa fàcil.

Però quina alegria més gran, quan al vespre, tornàven a veure els 4 ocellets al niu, amb els pares molt a prop, juntets, vigilant que tot anés bé. I això durant molts dies fins que finalment van desaparéixer del tot al setembre.

Possiblement ja se’n van anar tots cap a Àfrica.

Estem molt contents perquè segons ens han dit, les orenetes tornaran a la propera primavera i llavors podrem gaudir una vegada més d’aquest regal tant fantàstic de la natura.